És curiós com una conversa pot extreure de l’interior de les persones tot una sèrie de sensacions i pensaments que poden derivar en grans ideologies o maneres d’entendre el món. En ocasions aquestes xerrades reafirmen idees ja existents sobre les coses, mentre que a vegades les recondueixen cap a extrems completament oposats.
Hui he pogut gaudir d’una d’aquestes converses amb el meu iaio en la que hem arribat a una reafirmació d’idees prèvies. En el diàleg, la veterania d’aquell que ja fa anys s’interessa per tot allò que ocorre al seu voltant amb la eterna esperança de millora davant la inexperiència de qui busca resposta a les eternes qüestions diàries.
A la taula, el dominical del diari “El País”, i en ell un llistat amb una valoració de la confiança que manté la societat en determinats col·lectius o associacions. En aquesta es pot observar que els científics reben el major suport social (data positiva), mentre que a l’extrem oposat de la mateixa llista trobem, com no, els polítics. I d’ací la reflexió conjunta entre aquell que ha vist i viscut en carn pròpia el declivi polític i qui confia en la seua recuperació: ¿Com és possible que aquells que han de representar el poble i decidir per ells siguen els menys valorats pel mateix?
La resposta probablement no és senzilla ni es pot aplicar de manera universal. La causa d’aquesta valoració és del propis governants i de la constant i ràpida “professionalització” del sector. Una “professionalització” encarregada de crear polítics més enllà de les persones, de crear empreses més que ajuntaments, de gestionar dites empreses amb els companys ideològics i no amb tot un poble, d’arribar a elaborar un currículum polític com qui treballa per una gran multinacional, en definitiva de veure en aquest règim una manera de “fer diners” més que administrar adequadament els mateixos (com diria algú d’ Ondara: Amb voluntat no es fan les coses).
Doncs jo pense que si, que amb voluntat es pot fer molt, i amb il·lusió i ganes de treballar sense objectius de grandesa s’aconsegueixen les millors obres, no sempre acompanyades de grans quantitats econòmiques.
I tots aquests actes acabats d’anomenar es produeixen davant la mirada passiva de la resta de la gent, la qual acaba acceptant aquest muntatge com una cosa natural i en algun moment inclús participa en el mateix, encara que a posteriori, com reflexa l’enquesta, em fa pensar que ens trobem davant d’una situació tòpica: polítics, ni amb tu ni sense tu.
Joan Soler Iñareta
