Páginas vistas en total

miércoles, 24 de agosto de 2011

Polítics: Ni amb tu ni sense tu

   És curiós com una conversa pot extreure de l’interior de les persones tot una sèrie de sensacions i pensaments que poden derivar en grans ideologies o maneres d’entendre el món. En ocasions aquestes xerrades reafirmen idees ja existents sobre les coses, mentre que a vegades les recondueixen cap a extrems completament oposats.
   Hui he pogut gaudir d’una d’aquestes converses amb el meu iaio en la que hem arribat a una reafirmació d’idees prèvies. En el diàleg, la veterania d’aquell que ja fa anys s’interessa per tot allò que ocorre al seu voltant amb la eterna esperança de millora davant la inexperiència de qui busca resposta a les eternes qüestions diàries.
A la taula, el dominical del diari “El País”, i en ell un llistat amb una valoració de la confiança que manté la societat en determinats col·lectius o associacions. En aquesta es pot observar que els científics reben el major suport social (data positiva), mentre que a l’extrem oposat de la mateixa llista trobem, com no, els polítics. I d’ací la reflexió conjunta entre aquell que ha vist i viscut en carn pròpia el declivi polític i qui confia en la seua recuperació: ¿Com és possible que aquells que han de representar el poble i decidir per ells siguen els menys valorats pel mateix?
   La resposta probablement no és senzilla ni es pot aplicar de manera universal. La causa d’aquesta valoració és del propis governants i de la constant i ràpida “professionalització” del sector. Una “professionalització” encarregada de crear polítics més enllà de les persones, de crear empreses més que ajuntaments, de gestionar dites empreses amb els companys ideològics i no amb tot un poble, d’arribar a elaborar un currículum polític com qui treballa per una gran multinacional, en definitiva de veure en aquest règim una manera de “fer diners” més que administrar adequadament els mateixos (com diria algú  d’ Ondara: Amb voluntat no es fan les coses).
Doncs jo pense que si, que amb voluntat es pot fer molt, i  amb il·lusió i ganes de treballar sense objectius de grandesa s’aconsegueixen les millors obres, no sempre acompanyades de grans quantitats econòmiques.
   I tots aquests actes acabats d’anomenar es produeixen davant la mirada passiva de la resta de la gent, la qual acaba acceptant aquest muntatge  com una cosa natural i en algun moment inclús participa en el mateix, encara que a posteriori, com reflexa l’enquesta, em fa pensar que ens trobem davant d’una situació tòpica: polítics, ni amb tu ni sense tu.
 Joan Soler Iñareta
   

lunes, 6 de junio de 2011

DEL 15-M A LA NOVA DEMOCRÀCIA

El moviment 15-M ha triomfat, les places continuen ocupades i cada vegada rep més suport popular. Aquells que pensaven que en dos dies anava a passar la tempesta s’han equivocat. En el període electoral que acabem de passar l’extrema dreta espanyola i els seus mitjans de comunicació deien que aquest moviment beneficiava a l’esquerra. Inclús es van atrevir a posar-li autoria al moviment: Rubalcaba. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que tot açò és una fal·làcia.
No cal dir que les reivindicacions dels indignats tenen com a idees clau valors de progrés i de democràcia participativa, valors monopolitzats històricament per l’esquerra. Per tant, aquest moviment no és més que una exigència per part de l’esquerra a la pròpia esquerra. Els crits dels indignats demanen urgentment un gir a l’esquerra d’allò que sempre ha sigut l’esquerra i que en els últims anys ha perdut el nord darrere del capitalisme. I aquesta és una mostra més que evident de l’esperit crític que ens caracteritza als esquerrans.
Està comprovat històricament que cap sistema socio-polític és etern. Al llarg dels milers d’anys que porta l’home a la Terra s’han viscut enormes canvis socials, polítics, econòmics i culturals. Perquè ens ha de fer por un altre canvi? Pot ser s’haja esgotat l’actual sistema i ha aplegat l’hora de reformar aquesta democràcia a mitges, no? Pense que els partits polítics deurien escoltar les reivindicacions dels indignats. Cal adaptar-se als nous temps, a la nova realitat i, sobretot, a les noves exigències socials. Perquè els partits polítics cada vegada han de respondre més a la societat i no tant als seus idearis.
De fet, cal acceptar que la democràcia participativa és el futur, possiblement gràcies a les rets socials i noves tecnologies. I si els partits foren intel·ligents començarien a moure motors per tal d’adaptar-se a aquest nou sistema, perquè els canvis comencen des de dins. És per això que els partits polítics deurien replantejar-se els seus idearis i “revolucionar-se” internament.
 Amb tot açò vull dir que tenim la oportunitat de ser pioners en adaptar-nos a les noves circumstàncies socio-econòmiques que els indignats exigeixen, i seria un error deixar passar aquesta oportunitat. No passarà res si duem a terme certes reformes estructurals i fem un món (o un país) més just. Possiblement d’ací trenta anys puguem presumir de ser els primers en incorporar-nos al nou sistema democràtic que ben prompte regirà el nou món. Pot ser altres països ens prenguen com a exemple a l’hora d’aplicar les seves reformes.
En fi, sembla que el sistema que ens ha regit fins ara ha caducat, hi ha senyals més que evidents. Ara cal ser intel·ligent i revolucionar-se, perquè adaptar-se a la nova democràcia prompte serà una necessitat vital.
Toni Romans.

viernes, 27 de mayo de 2011

PENSAMENTS POST-ELECTORALS

Després de observar i contrastar resultats electorals en l’ultima setmana, arribe a la conclusió que en l’actualitat vivim en una profunda crisi ideològica en l’esquerra a nivell nacional. Els resultats obtinguts s’han analitzat com un fort càstig al govern de Zapatero per lluitar amb mesures pròpies de la dreta contra una crisi establerta pel capitalisme (el qual ha demostrat ser qui realment governa el món). Aquestes mesures impopulars no són pròpies sinó que es deuen a les pressions dels grans bancs mundials i d’Europa. Probablement, el govern passarà  l’any vinent a mans de la dreta, o el que és el mateix, del Partit Popular. La primera conclusió que es pot extreure és que enviarem a resoldre  una crisi creada pel capitalisme als màxims defensors d’aquest sistema que tan beneficiós els resulta. El segon que hem de pensar és que les seues mesures continuaran la línea ja establerta per Europa i no podran fer el que consideren oportú al ser el govern continental qui marca el temps a seguir.
D’un altre costat ens trobem la situació a València. Ací hi ha una persona i un govern a punt de ser jutjats per diferents delictes i torna a guanyar per majoria absoluta. En aquest cas, la crisi no és solament ideològica, es d’altres coses dignes d’estudi científic.
I per últim ens centrem en Ondara, el nostre poble i aquell que dona veu a aquest blog. Ondara és diferent per varies qüestions: Al mateix temps que en tota Espanya el PSOE baixa estrepitosament, ací augmenta 200 vots (principalment perquè ací el que es vota són les persones i no les sigles), inclús així, estic segur que se’n ha perdut algun vot degut a la “marca” PSOE. D’altra banda, el PP augmenta el seu nombre de vots en 130 després d’una campanya on s’ha centrat en convidar a sopar al poble, arrastrant la política a un circ mediatic al més pur estil romà.
Tots aquests fets nacionals, autònoms i locals ens fa pensar i creure que hi ha una profunda crisi ideològica en l’esquerra. És a dir, la gent del Partit Popular (que no tots els seus votants) va a votar en massa, sap el que ha de votar des de que naix i en casa així ho inculquen (com en tots els llocs, sempre hi ha excepcions). L’esquerra no és així, la gent que vota a l’esquerra normalment ja des de la infància dona als seus fills i filles la opció de votar el que consideren més apropiat i en moltes cases ni tan sols es parla de política. Quan ocorre això durant molt de temps apareixen les persones que “passen de la política” i que al final decideixen votar a qui ja està governant. Això en Ondara ocorre més que en cap altre poble, així s’explica també que mai hi ha hagut un canvi de govern al municipi a través d’unes eleccions, sols a partir de mocions de censura.  Degut a aquesta deixadesa de l’esquerra apareixen persones que mai han estat vinculades a la ideologia pròpia de la dreta i que ara, de sobte, formen part d’ella. I no ens enganyem, no estem parlant d’una dreta estèril ni molt menys, estem parlant d’una dreta que manté la figura de fill adoptiu del poble d’Ondara a, ni més ni menys, que Francisco Franco.
Per tot això i els símptomes que apareixen de les manifestacions del 15 M és necessari una revisió ideològica en l’esquerra que torne a la gent la convicció de que hi ha un altra manera de fer política.
Joan Soler Iñareta

martes, 26 de abril de 2011

LES 80 PROPOSTES OLVIDADES

Ximo Ferrando, actual alcalde d’Ondara publicava l’altre dia amb molt d’orgull que el seu programa electoral per a les properes eleccions del 22 de maig comptarà amb més de 80 propostes elaborades directament pels veïns de la localitat. Al veure-ho un pensa que ara ens intenten convèncer de que sí que escolten la gent, però al mateix temps m’assalta un dubte:  ¿A ningú del Partit Popular d’Ondara se li va ocórrer que anunciar eixes coses pot arribar a ser contraproduent? ¿Ni una sola persona s’ho va plantejar o és que els dona igual, sols volen llavar la imatge?
I el perquè d’aquesta afirmació és ben senzill, si l’alcalde d’un poble anuncia que al seu programa introduirà una gran quantitat de propostes elaborades per la gent del mateix i resulta que porta deu anys governant al poble. ¿Per què no ha escoltat mai aquestes propostes ni les ha realitzat i sols ha demanat opinió de cara als propers comissis? ¿ Per què la gent s’hauria de creure ara que al PP li importen les persones quan en tot aquests temps no s’ha escoltat ningú i les diferents associacions han estat maltractades arribant en moltes ocasions a desaparèixer? ¿ S'ho estava guardant tot per al programa?
Realment no entenc aquesta postura del PP, o ens prenen per tontos al creure que sentir això ens alegrarà (mesura prou utilitzada per els seus companys Fabra i Camps) o no s’han parat a veure les possibles conseqüències.
Joan Soler Iñareta

miércoles, 16 de marzo de 2011

REFLEXIONS A DOS BANDES

El que tractaré en aquest escrit és més be un tema personal, però íntimament relacionat amb la política global i local.
Fa pocs dies, alguns dels membres que participem en aquest blog vam eixir en un full informatiu del PSPV d’Ondara i posteriorment vam participar en una reunió informativa d’aquest mateix grup amb els joves de la localitat. Des d’aleshores hi ha hagut qui ens ha dit, mai en persona sinó a través de tercers, que ens em canviat de “bàndol”. Insinuant que anteriorment ens trobàvem en el BNV. Personalment no faig massa cas a aquestes acusacions ja que sé que això és el mínim que pot passar en un poble quan t’exposes a l’opinió pública i és un dels seus trets característics que, per tant, no s’han de canviar. A pesar d’això, sí que vull aclarir alguna cosa:  
En primer lloc, quan es diu que algú canvia de “costat” significa que aquesta persona ha estat en un dels dos costats. Per tant, jo en aquest cas, hauria d’haver estat introduït en el BLOC, cosa que no ha ocorregut. El que sí que és cert és que el meu pare va ser regidor local amb aquest partit i que vaig assistir a sopars organitzats pel BLOC a les eleccions anteriors. Però és igualment cert que també vaig assistir a sopars i actes del PSPV. Per tant, hi ha que pensar que pot ser m’agrade escoltar més d’un punt de vista per valorar les coses.
En segon lloc, com ja vaig comentar en un altre escrit, aparèixer ajudant a un grup polític determinat no significa que estigues d’acord amb tot el que aquest fa, sinó que aportes la teua visió de les coses lliurement. Evidentment, per treballar amb un grup de gent és necessari que ens apropen moltes coses: ha d’haver ideologies similars, ganes de treballar, motivació comuna, etc. Condicions que s'han reunit en aquesta unió de persones. I això ens porta a la tercera reflexió: En un poble, el que conta, més enllà de les sigles d’ un partit, són les persones que el conformen i les seues idees. En aquest cas, com ja he dit, tant una cosa com l’altra crec que són excepcionals.  
Per últim afegiré, referint-me de nou als canvis de “bàndol” ,que no estem parlant d'una empresa o d’un equip de futbol, sinó de coses molt més series com les idees i conviccions d’una persona.

                                                                                                                                      Joan Soler Iñareta

miércoles, 2 de marzo de 2011

BREU REFLEXIÓ RÀPIDA

Divendres passat, el PSPV d'Ondara publicava el seu tercer butlletí informatiu. En ell, com alguns heu pogut comprovar, apareixiem varies de les persones que habitualment participem en aquest blog. Personalment, col.labore amb aquest grup de gent perque m'he trobat unes persones amb les que tinc moltes idees en comú, que tenen ganes de treballar i, sobretot, que pensen que a Ondara ha d'haver un canvi i ha de pasar a ser governada per i per a les persones.
Seguint amb allò del butlletí, hui al arribar a casa me'n he trobat un idèntic del PP. El primer que he pensat al veure'l ha estat: la seua maquinària s'ha posat a funcionar i en tan sols 5 dies han editat i repartit un butlletí per intentar desacreditar el del PSPV.
Al llegir-lo, he comprés varies coses: En primer lloc, el PP i Ximo Ferrando en concret, estan més nerviosos del que em pensava. El butlletí del PP porta 4 artícles, dels quals tres són únicament per contestar als artícles dels socialistes d'Ondara; és a dir, s'han dedicat a fer un pamflet informatiu de l'equip que governa actualment per intentar malbaratar el pamflet informatiu de l'equip que es troba a l'oposició, o el que és el mateix: oposició a l'oposició. El quart artícle en qüestió, em porta a l'altra reafirmació: El PP anuncia la nova construcció que han realitzat (el pavelló) i recorda les altres infraestructures que han fet al llarg del seu govern; marquen així la línea que seguirà la seua campanya electoral, centrada únicament en edificis i no en la gent que els utilitza.
Per evitar confusions posteriors vull dir que em pareix perfecte que es facen infraestructures que fan que el poble millore i avançe, el que no m'agrada és que sols es centren en això i no pensen en cap aspecte més de la gent que viu el dia a dia a Ondara.
                                                                                                                                      Joan Soler Iñareta

viernes, 4 de febrero de 2011

XIMO FERRANDO ENS PREN PER TONTOS

S’apropen eleccions i el clima polític comença a bullir. Els qui llegim la premsa ens adonem de certes coses: Ximo Ferrando ha deixat de governar, ara es dedica a críticar a la oposició de la manera més absurda possible. Ja siga criticant els sous dels regidors socialistes (Sempre parla qui més hauria de callar!) o bé siga criticant que el bloc no presenta propostes a l’Ajuntament. Per a que fer-ho, si el PP s’ha acostumat a abusar de la seva majoria absoluta i no escolta mai a la oposició? L’actitud que ha adoptat Ferrando només té un nom: Hipocresia.

La qüestió és que Ximo Ferrando, a més de la campanya de desprestigi que ha iniciat contra els partits de la oposició, comença a moure motors. O millor dir, el mateix motor de sempre, el vell motor que grinyola i perd oli. A quatre mesos de eleccions el ritual és el de sempre i Ximo manté les seves formes de fer política. És a dir, prometre grans infraestructures (centre polivalent per a l’associacionisme) i exaltar que ell no ha pujat impostos. Però algo falla, mentre estem vivint una crisi econòmica a nivell mundial, sembla que ondara es mantinga al marge d’aquesta crisi gràcies a la bona política de Ximo. I açò no ha fet més que començar; estic segur que vindran moltes més promeses i grans projectes de la mà de Ximo Ferrando. Això si, sempre amb la mateixa cançoneta: Qualsevol infraestructura que duga a terme serà a cost zero per al poble. Però, qui es creu açò? quin poble no ha de pagar una part de les seves infraestructures? Som els ondarencs el poble més privilegiat del món mundial i resulta que a més de no pujar-nos els impostos tenim bona cosa d’infraestructures? Quan Ximo Ferrando fa aquestes promeses, només fa que mentir. A cas l’alt cost del manteniment de les infraestructures no s’ha de pagar? La colla d’enxufats que treballen a estes infraestructures treballen de bades? Els ondarencs no hem de pagar la llum, l’aigua, contribució, neteja de totes les infraestructures? No hem de cedir uns terrenys per a la construcció d’aquestes obres?

Per tant, Ferrando vol fer-nos creure que és possible no pujar els impostos i mantenir totes les infraestructures que ell ha dut i durà a terme. Ximo ha optat per portar la demagògia a l’últim extrem. I aquesta estratègia simplista no és pròpia d’un alcalde, ni tan sols d’una persona seria i responsable, més bé d’un populista que pensa que els ondarencs som tontos i no ens adonem de la veritat més evident. I és que els diners no ens cauen del cel, cada infraestructura que es fa s’ha de pagar i mantenir. No hi ha més volta de fulla.

Toni Romans